Actualment, almenys en l'àmbit geogràfic en
què em trobo, quan algú qualifica un objecte com "de disseny" es
refereix gairebé sempre a alguna cosa que percep "bonic" i amb cert
"glamour" però, freqüentment, inútil o defectuós en la seva funció.
Perquè dissenyar
alguna cosa és projectar, és a dir, pensar i, d'alguna manera, esbossar-ho per
després construir-ho. I quan un dissenyador projecta alguna cosa sempre és amb
algun objectiu.
En el sector industrial
l'objectiu, la utilitat dels objectes, és més intrínseca i evident. En el
sector gràfic en el que estic el factor "útil" és menys mesurable. En
aquest sector, un projecte sempre implica la transmissió com a mínim d'un
missatge a un receptor. Per tant, en el nostre cas, dissenyar és intentar
buscar la millor formalització dels continguts que componen aquest missatge, la
presentació que millor faciliti la seva transmissió. Aquest és el factor
"utilitat" al camp gràfic.
Si, en uns grans
magatzems, s'ha de mostrar al públic la direcció de sortida, probablement es
penjarà un cartell en el qual es situarà la paraula sortida i una fletxa
apuntant en la direcció apropiada. Però, s'hauran de considerar diferents
factors: la distància entre les lletres, el contrast entre el color de la
lletra i els colors del fons, la il·luminació, l'altura a la qual es col·locarà
el cartell, etc.
Per arribar a la
solució idònia, durant el procés de disseny es proven diferents opcions. Només
es donaran per vàlides algunes, aquelles que són efectives, és a dir, les que
aconsegueixen que el rètol sigui visible i intel·ligible en el context en què
s'ha d'utilitzar.
I, entre les
solucions funcionalment correctes es valoren aquelles que permetran
"afegir" altres continguts al missatge fonamental sense
desvirtuar-lo. D'aquesta manera es vesteix el missatge amb el vestit apropiat.
(Per ex, la transmissió d'imatge de marca o de determinats valors que es volen
associar a la marca, etc.).
Per tant els
diferents proves es cribren sota paràmetres d'utilitat en la transmissió del
missatge, que són els bàsics i indispensables, i sota la resta de paràmetres
que considerem que han d'intervenir, en segona instància.
En essència aquesta
és (o hauria de ser) la correcta pràctica del disseny gràfic. La recerca de la
millor formalització d'uns continguts que s'han de comunicar a un segment
prèviament identificat de receptors. Si la comunicació no és efectiva o arriba
tergiversada, el disseny ha fallat.
Però, per desgràcia,
en algun moment se'ns va anar de les mans i, malauradament, no és aquest el
significat amb què la paraula disseny ha arribat a la majoria de la població.
El reconeixement de l'encert en trobar la millor formalització d'una peça o
d'un missatge no està present en el significat popular de la paraula ...
Però tot i això,
insisteixo, quan es parla de disseny no es pot obviar el concepte d'utilitat
perquè un objecte no està ben dissenyat si no respon a les necessitats bàsiques
per a les quals va ser creat.
Quan algú em parla
d'una peça, d'un espai o d'un imprès qualificant-lo com "de disseny",
veig que el que pretén expressar amb això és que és bell però incòmode o
inutil, el que faig simplement és fer una petita matisació: vols dir de mal disseny, no és veritat?
Fins ara tothom ho entén ...
Nota:
La il·lustració que
acompanya aquest article s'ha confeccionat amb fragments de projectes d'AmèricaSánchez, Milton Glaser, Moholy Nagy, Enric Huguet i Enric Satué.
A la propera entrada parlarem de la usabilitat des de la pespectiva del disseny gràfic.
Entrades relacionades
VI- Metodologia de la comunicació digital. Pas a pas 3: Disseny gràfic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada